dimarts, 31 de març del 2009

EL TEMPS PASA"









Els nets creixen a una velocitat"supersònica", per tan nosaltres també. Ells es fan grans i nosaltres vells. Pel que recordo de la meva infantesa el temps dels infants es assimilat interiorment amb mes lentitud. Seran les neurones?

Ells es fan grans i ja no necessiten que els avis fem d`avis "protectors de personetes indefinides", mes aviat necessiten que els acompanyem en el Camí de ser grans.
Tasca mes que difícil aquesta per mi, que encara no he après a desferma de tantes pos al entorn de la vida dels meus.L`avi en aquest aspecte es mol mes realista, jo acabo "ficant-me de quatre potes a la galleda" en el comportament que ells esperen rebre de mi.

Quan un te cinc anys, ja te una capacitat de autonomia dintre del paràmetre de límits infantils desenvolupades o caldria que la tingués. Però la nostra súper protecció els limita amb extrem.- Que feia jo als cinc anys?- jo vivia en un poble petit a les hores, on podia corre pel carre, entra i sortí de la casa dels veïns, jugava estones a casa i estones a casa dels altres i al l'inrevés. les mares i les avies de tots devien esta al aguait,Peró no recordo observar-ho, això si, quan un genoll es "pelava" o una "banya" feia esclata el plo, ràpidament apareixia la mara, l`avia, la tieta i el veïnat al complert.

La llibertat de les hores era un altre.Ara l`estona que poden compartí espai lliure al carrer, es en un parc delimitat i controlat pels grans.- els perills al carrer son tan enormes!-em fet del espai public, un espai generalitzat de moviment constant de tot tipus de vehicles motoritzats o no, que els infants, a menys que visquin en espais rurals no tenen possibilitats d`autonomia física en un espai obert al dia a dia. I amb tot això l`avia esta constantment sobre d`ells.-No faixis això,no t`enfilis per qui, vigila, que ta pesat?, pobre o pobre ta, bina que farem un patonet.

Soc conscient de la meva pròpia tonteria vers els nets, paro aquest es el meu comportament instintiu.
Que som els grans pels nens?- Gegants que manen, que diuen a tot "això no"-"això no ho faixis. Els gegants nomes saben fer intromissions, exigències i preguntes ton-tes, que no te cap sentit per els nens contestar-les. Això som els grans i mes encara els avis.- O som els seus "salvadors", fen el que ells-elles,esperen de nosaltres:"mimi tos" o som els seus "monstres del sempre no"·

Som avis. Bet aquí . I ells volen ser grans.